Reflexions sobre la visita al Museu Plantin-*Moretus d’Anvers, part de la Història de la Impremta

Tots els viatges, per més que minuciosament planificats, ofereixen alguna sorpresa. Sovint són aquestes sorpreses, més que els monuments, les que ens deixen una petjada. El passeig per Estarrufi (Sicília) o sota els Dark Hedges d’Irlanda del Nord, la visita al Norman Rockwell Museum de Massachussets o la vistositat del poblet bavarès de Oberammergau són part d’aquestes sorpreses.

Això va ser el que vaig sentir quan vaig visitar el Museu Plantin-*Moretus, o Museu de la Impremta a Anvers. Ni sabia de la seva existència fins a pocs minuts abans d’entrar per la seva porta. Sent filla i néta d’impressors dels de tota la vida, i després de trenta anys treballant en una petita impremta en l’Eixample de Barcelona, no podia deixar passar l’oportunitat. Així, després de llegir pels carrers d’Anvers una succinta descripció del museu a la guia d’El País, em vaig encaminar fins al carrer Vrijdagmarkt 22.

La seva història va començar en temps de Felip II, a la segona meitat del segle XVI. Ja feia uns quants anys que Gutenberg havia inventat la impremta però l’invent encara no s’havia estès per Europa. Un artesà del cuir d’origen francès assentat a Anvers, Christophe Plantin, va muntar una impremta amb el beneplàcit del propi Felip II, amb l’encàrrec d’imprimir gens menys que 1200 exemplars de la famosa Bíblia Políglota Complutens, o Bíblia Règia. La Primera Edició d’aquesta Bíblia, patrocinada pel Cardenal Cisneros, havia estat molt limitada i era ja impossible trobar exemplars, la qual cosa va portar a Felip II, molt devot, a promoure una nova edició.

Felip II va portar el seu encàrrec a Anvers, llavors en territori espanyol, la qual cosa va suposar l’èxit de la impremta de Plantin, que no va deixar de créixer fins a la seva mort en 1589. El negoci va passar llavors a les mans del seu gendre, Jan Moretus. En 1859 l’últim Moretus va vendre la impremta a la ciutat d’Anvers. Es va convertir llavors en el que ara és, un dels museus més antics i bonics d’Europa.

El contingut del museu és fascinant, especialment per a una filòloga clàssica de formació i impressora de professió. Com descriure l’emoció en veure un exemplar de la Bíblia de Gutenberg imprès abans de 1461? Vaig perdre el compte de la quantitat de lletres de plom, encunys, matrius, planxes de fusta i de coure. Vaig contemplar el taller on es fabricaven artesanalment els tipus, les dues premses més antigues del món. A la sala amb taules de roure a la llum dels finestrals vaig poder imaginar als correctors, erudits coneixedors de l’holandès i el francès, sovint també de l’espanyol, italià, grec i llatí, de vegades de l’hebreu i de l’arameu: llegeixen les proves que es fan entre el procés de la tipografia i la impressió real.

Plantin era extremadament acurat a l’hora de triar el tipus de lletra adient. Al principi ha de treballar amb tipus que són també utilitzats pels seus col·legues, però aviat Plantin instal·la la seva pròpia fosa de tipus, i utilitza fonts més exclusives de dissenyadors francesos com Garamont i Granjon.

 

Abans de la sortida del Museu, asseguda al peu d’un exemplar del temut Index librorum prohibitorum em vaig posar a meditar sobre el poder que va tenir la impremta per lluitar contra l’obscurantisme de la religió. Fins a l’aparició de la Impremta, a mitjan segle XV, els pocs exemplars escrits que existien en tot Occident eren els manuscrits, de temàtica bàsicament religiosa, que es conservaven a les biblioteques dels monestirs. Ningú excepte les màximes autoritats religioses, tenia accés al contingut d’aquests manuscrits. Fins i tot el Llibre per excel·lència, la Bíblia, només era accessible als homes de l’Església, que eren els únics que sabien llegir el llatí o el grec (o simplement llegir).

Així, la plebs illetrada no podia conèixer d’aquests textos sagrats llevat pel que els capellans els llegien en llatí i els explicaven en les misses i actes religiosos als quals assistien per obligació. L’accés a la cultura estava completament restringit. Els llibres prohibits estaven a l’abast d’uns pocs encarregats de criticar i censurar. La majoria del clergat solament tenia accés als comentaris posteriors sobre els manuscrits mutilats. Solament la contundència inquisitorial permet entendre tanta submissió.

En tal context va arribar la impremta, que permetia crear milers de còpies d’un llibre i accedir a qualsevol text, religiós o profà, quan no directament herético. El que semblava impossible anys enrere, ara està a l’abast de qualsevol. Quin perill, quin risc per al dogmatisme: una persona llegeix i interpreta lliurement! Adéu al control del pensament, a la submissió, a l’obediència cega, al monopoli sobre el pensament.

La censura va ser obstacle de la difusió cultural, però no va poder parar l’avanç de les premses a Occident, la qual cosa va suposar potser el començament de les guerres d’idees: Reforma, Contrareforma, Galileu, la Inquisició, el INDEX, la Il·lustració, el Sapere Aude de Kant. La victòria aquestes guerres no va ser en favor d’unes o altres idees, sinó de totes, de la llibertat. Jo no sé si Déu ha mort, com anunciava Nietzsche, però sí ha mort l’obscurantisme, la manipulació del pensament que va sumir a Europa en una aturada cultural de mil anys.

La gran arma d’aquesta guerra va ser, estic convençuda, la impremta al segle XV. Gràcies, Sr. Gutenberg.

Plena d’orgull gremial, vaig sortir finalment del museu. A la tarda m’esperava un altre, el Museu del Diamant. Però aquesta ja és una altra història.